Un home de paraula

Síntesis

L’autora parla sobre la mort recent del seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys i amb qui comparteix una filla petita, tots els fets que es reprodueixen en el llibre són reals.

En contra i a favor

Entenc que els que escrivim ho fem perquè no som capaços de sobreviure d’una altra manera i que, quan el dolor amenaça la nostra estabilitat, utilitzem l’eina que coneixem, la paraula escrita, com a defensa per fer-lo fora. Entenc que l’autora, després de viure el brutal succés, necessités d’aquesta teràpia, que escrivís sobre el seu dolor.

Però no veia clar que amb aquests escrits n’edites llibre. El fet que fos autobiogràfic li donava una morbositat en la que jo no volia participar. No volia que m’ho expliqués, eren intimitats que jo no tenia dret a conèixer.

I a més del pudor i havia la por, por a que el tema m’afectés exageradament, i es que parlem de l’Imma Monsó, qui m’ha demostrat sobradament la seva impressionant capacitat de convertir en paraules els pensaments, qui te la facultat de injectar-me sensacions directament a la vena. A més, des de que segueixo la seva trajectòria que m’identifico plenament amb el seu caràcter, el seu entorn i les seves obsessions. Sabia que el seu dolor no em seria alié, aquest llibre em podria fer mal.

Evidentment tenia curiositat pel llibre i confesso que fa mesos a la biblioteca en vaig fullejar les primeres pàgines. Amb la metàfora genial del cistell dels ous, explicava que havia dipositat en aquell home tots els aspectes principals de la seva existència. Em va semblar que les meves sospites eren certes i no em veia en cor enfrontar-me al dolor tan directament. Aquell dia no vaig agafar el llibre.

Però jo el que volia era viure l’Amor Absolut, un amor que seria suficient en si mateix, un amor difícil, ric, complex, més enllà del qual no necesitaría res. Perquè allà hi seria tot. Al mateix cistell: la física i la química, la música i la lògica, la descendència i la transcendència. Res de distribuir amb astúcia el meu cabal d’estimació: havia de trobar la satisfacció de tots els meus nombrosos i exigents apetits en la mateixa persona, i llavors tot seria per a aquella mateixa persona. Ho volia tot en un únic ésser, tot al mateix refugi, tot a recer, havia de ser així o no ser en absolut. Vaig trobar el cistell la primavera del 1987, i la tardor del 2003, ha esclatat en mil trossos.

La setmana passada vaig trobar la força suficient. Ja l’he llegit. D’entrada dir que ella ja esperava les meves recances sobre escriure compulsivament el dolor:

Escric el dolor atroç, el dolor en brut, escric per tant allò que està destinat a ser esborrat. De fet, el que llegiu està escrit sobre el que escric ara, que ja ha estat esborrat. Llegiu sobre allò que ja s’ha esborrat. Perquè el dolor en brut no aporta res, és empobridor i estrident. Qualsevol lector mínimament sensible pot imaginar sense problemes què significa el dolor que provoca la mort de l’estimat, si és que ell mateix no l’ha experimentat. I el millor que es pot fer amb l’estridència, si l’has deixat anar, és fer-la desaparèixer en la mesura que pots. Anar esborrant fins que la força d’un altre motor, per damunt del dolor, pren el relleu.

Les meves pors preconcebudes no han aparegut en el llibre. No m’ha fet cap mal i en canvi, i aixó no m’ho esperava, sí m’ha ajudat. Ha estat un aprenentatge sobre un tema amb el que tots ens hi trobem i ningú no en parla directament. L’he viscut com una llarga conversa amb una amiga, afrontant juntes cada succés, cada decisió i cada entrebanc. M’ha ofert moltes idees, m’he apropiat, per exemple, de la seva manera d’entendre la mort d’una persona estimada:

¿O no és reencarnació suficient, el fet que les persones estimades que se’n van se’ns posin a sota la pell i a dintre les vísceres, que canviïn els nostres hàbits, que ens obrin els ulls quan ells els han tancat, que parlin a través nostre…? ¿Pot haver-hi una reencarnació més carnal?

L’ànima que ens anima ara, hi és, encara que no la vegis. ¿O és que pots veure i tocar les coses més importants de la teva vida, com ara l’alegria, l’amor, l’estimació pel teu amic de cinquè o la mania que li tens a la teva amiga pija? El tenim al cor, punt.

M’ha donat també pistes de les sensacions que genera i de com es pot afrontar un fet tan salvatge:

“…experimento, en arribar al nostre poble d’on vam marxar divendres, una sensació esgarrifosa. ¿Heu tingut mai la sensació que tot el que us envolta és un decorat, un paisatge impostor, un escenari idèntic al de sempre però absolutament estrany i mai vist? Jo tenia por de veure el poble sense ell. Però això no passa, perque no és el mateix poble: algú l’ha convertit en un poble d’atrezzo.”

“Està bé, escoltar la gent. La qüestió és que mentre escoltes, distreus la Bèstia que t’arrenca les entranyes. I mentre parles, la Bèstia va perdent força, el temps passa. Escoltes i parles, repeteixes i et repeteixen el mateix, desgastes les imatges més espantoses. I, finalment, amb aquestes argúcies d’estar per casa, aconsegueixes suavitzar el dolor, per pur desgast”.

I, sobre tot, m’ha donat esperança. Si ella (tan valorada, tan propera) ha sobreviscut, es que hi ha possibilitats per mi. No voldria haver d’utilitzar mai aquest aprenentatge, però en prenc nota.

“Durant molt de temps, els fragments flotaven al voltant d’ella. Res no estava al seu lloc. Ja les coses mai més no estarien al mateix i únic lloc, ja caldria anar d’aquí cap allà per obtenir-les. Incòmode. Les fulles enlaire, com fragments de metralla a càmera lenta, dilataven el temps. Era un temps llarg que semblava no tenir fi. Durant aquella etapa, es conformava a sentir-se anestesiada. Unes hores al dia. Després, ja no es conformava amb això. Pretenia tornar a ser (¿com n’hi deien, d’aixó, feliç?), “feliç”, dons. Es que no en tenim mai prou.”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s


A %d blogueros les gusta esto: