L’arbre de Judes (El árbol de Judas)

Síntesis

Relaciones de tres amigos que han mantenido el contacto desde su adolescencia durante veinte años.

A favor

Después de la grata sorpresa que para mí supuso la novela 39+1, volví a la biblioteca buscando algo más de esta misma autora. Descubrí que tiene varios libros publicados, cogí el que estaba disponible y lo comencé con grandes expectativas.

En “L’arbre de Judes” no encontré el humor fresco de 39+1, no me hizo reír a carcajadas, el estilo es otro. La historia fluye entre conversaciones y pensamientos, una cosa lleva a la otra, sin vistosidades, no las no necesita. Se mezclan continuamente la acción del momento, el pensamiento y los recuerdos; y esta forma de redacción me ha llegado por la vía directa, creo que porque es así como funciona mi mente.

Como también me sucede con Imma Monzó, tiene a favor que en sus páginas me reconozco y reconozco gente de mi entorno habitual.

Esta lectura me ha impresionado. En mi opinión es sencillamente perfecto.

En contra

Nada

Fragmentos

No s’ha esforçat a fer-l’hi entendre al seu fill, que és un noi Intel.ligent, però que encara no ha fet el tomb en el recorregut de la seva vida, encara és jove, insultantment jove. Encara creu que la veritat és el port final del viatge de la raó. I que la seva veritat és la veritat.

-I que`? És normal, no? Ningú recorda res del primers anys. -Però mentre ho està dient pensa en els seus fills, en els seus primers anys, en tots els bolquers canviats –centenars-, en les nits de vetlla, les hores jugant a encaixos, la tria del jersei més suau i de l’abric més gruixut, les papilles de fruita fresca triturada, el cavall de cartró dels Reis –caríssim-, les espelmes reciclades de pastís en pastís, les reunions de pares que no s’acabaven mai. Es veu abocada a un pou, llençant-hi maragdes i brillants, turqueses i granats.

Va ser el dia que va néixer l’Ausiàs, el seu primer net. Erem a l’habitació de l´hospital la Teresa, l’Anna (la seva mare) i jo. El nadó dormia pacíficament al bressol. Van venir uns parents seus que jo no coneixia. La senyora, molt efusiva, es va llençar als braços de l’Anna. “Enhorabona, àvia!”, va fer amb un to de veu exultant. La mare de la Teresa aguantava estoicament l’abraçada, amb un somriure pàl•lid al rostre. La parenta la va renyar afectuosament: “Dona, que no et fa feliç ser àvia?” L’Anna va mirar primer al nen i després la Teresa. Va tardar una mica a parlar, com sospesant el que anava a dir. Finalment va respondre: “Jo feliç, ja no ho seré mai més”. Em van semblar unes paraules terribles. Vaig mirar la Teresa, esverat, tement la seva reacció. Però ella va agafar la mà de la seva mare, dolçament, i l’hi va estrènyer. Les unia el dolor. Totes dues enyoraven en Tomàs, i totes dues sabien que ja no podria haver-hi mai més un instant de felicitat absoluta, no sense ell.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s


A %d blogueros les gusta esto: